franz mon

frankfurt, 1926.
poeta, escriptor, assagista i editor. va estudiar història i filosofia. és un dels poetes més destacats de la poesia experimental alemanya, capaç de renovar-la amb els seus principis i la seva qualitat. el seu treball abraça la poesia visual, els textos experimentals i la poesia sonora així com peces peces radiofòniques i poemes permutacionals.
el 1959 publica el llibre “artikulationen”, que esdevindrà fonamental per entendre el seu treball posterior. el 1963 funda les edicions typos. és autor de nombroses publicacions, entre les quals “movens” (antologia de poesia, pintura, música, arquitectura, 1960), “lesebuch” (1967), “animal nur das alphabet gebrauchen” (1967), “herzzero” (llibre de prosa , 1968), , “texte über texte” (1970) i l’antologia sonora “phonetische poesie” (1971).
franz mon és un investigador incansable que fa servir la llengua com a material, des de les construccions més habituals fins als sons més primigenis. trenca la relació entre significat i significant, és a dir, la convenció entre el llenguatge i les coses. pren la paraula i la transforma, la sotmet a canvis graduals (i l’allunya alhora del seu significat) fins a provocar l’escisió entre so i paraula. els seus poemes esdevenen laberints lingüístics en què les paraules ens descobreixen nous racons i nous significats.
és un dels poetes més actius i representatius de la poesia concreta alemanya, però s’allunya de la resta de poetes concrets alemanys per la seva experimentació amb textos propers a imatges abstractes que, lluny de la lectura instàntania i el treball tipogràfic que proposen altres poetes concrets, resulten menys evidents a l’ull. recorda, en els seus textos teòrics, que antigament, abans de l’estandarització de la impremta, l’escriptura tenia una natura pictòrica que pot tenir siginficat més enllà del so del llenguatge i que l’articulació espaial del llenguatge ens hauria de permetre expressar el que el llenguatge convencional no pot dir.
així, una de les grans aportacions de mon és l’anomenada “poesia de superfície”. com les constel•lacions d’eugen gomringer o els ideogrames dels poetes del grup noigrandes del brasil, es reivindica descendent del poema “un coup de dés” (1897) de mallarmé, que retorna la superfície a la literatura com un element constitutiu del text. mon vol incorporar al text les formes negatives de la superfície creada per la forma (positiva) de la lletra, és a dir, tant important en el text és allò que delimita la lletra (l’element positiu, ple) com el que queda fora (element negatiu, buit). tot és, per tant, superfície del poema i l’escriptura deixa de ser una mera reproducció dels sons per recobrar importància per si mateixa.
mon, en la seva poesia sonora, treballa amb fragments o “articulacions” que van dibuixant un espès teixit lingüístic que dota de nous significats les paraules i els sons, amb clara consonància amb la seva poesia visual i els seus textos. algunes de les seves peces sonores més destacades són das gras wies wächst (1962), da du der bist (1973) i hören und sehen vergehen (1977). en els darrers anys ha treballat intensament en textos que s’aventuren en l’alfabet, textos recollits en part en la seva darrera publicació, freiflug für fangfragen (selene, viena, 2004), una antologia de poemes, textos i peces sonores en una edició de michael lentz. el llibre recull per primera vegada en cd poemes i textos sonors de franz mon des del 1960.


 

mon ade
mon ako
mon arch
mon at
mon ete
mon gole
mon ieren
mon ika
mon itor
mon itum
mon ochord
mon ochrom
mon ogamie
mon ogramm
mon ografie
mon okultur
mon okel
mon olith
mon olog
mon onom
mon oman
mon opol
mon otheist
mon oton
mon otype
mon roe
mon ster
mon strum
mon sun
mon tag
mon tage
mon tan
mon teur
mon tur
mon ument
mon d







Però què passa? Què hi fas aquí?
Tanco la cuina.
No ho pots fer, això!
El gorgonzola és mort.
Què dius? El gorgonzola? I ara què?
Tanco la cuina en honor seu.
No em diguis! I nosaltres, què farem?
Què vols que fem? Haurem de serrar les dents i fer el cor fort. Li ho devem. I no només a ell.
I a qui més, per l’amor de Déu?!
A la carn picada.
La carn picada? Què li passa?
Exterminada. De cap a peus. Que no ho sabies?
No en tenia ni idea.
Aleshores tampoc saps la història del nap?
Em tens amb l’ai al cor.
Evaporat. No en quedava ni un tros. S’ha evaporat fins el tronxo. És una llàstima.
Espero que la cosa s’acabi aviat.
Hauríem d’enganxar-hi alguna cosa al damunt.
O tallar-lo per la part de sota. Aleshores no es notarà tant.
El podríem tapar amb un tovalló.
O agafar un tovalló i lligar-li la mandíbula. És el que fan els cambrers quan algú se’n va de la boca.
Estaria la mar de maco amb un nus damunt del cap. A l’Afganistan ho fan quan algú n’està fins al capdamunt.
Cada país té els seus costums. Jo només ho coneixia de quan algú se’n va de la boca.
Pobre gorgonzola!
No va aguantar gaire.
Ja l’has tret?
De seguida.
Però, per què tant de perfeccionisme? O és que hem d’amagar alguna cosa?
En el teu lloc, jo no hi ficaria el nas.
Així que fa pudor! Vet aquí per què la tanques, la cuina.
Només ho faig pel seu bé, creu-me.
Saps més coses de les que dius.
Sigui com sigui, n’estic fins als nassos i no penso anar-me’n de la boca.
Perquè està així de mono, el nus del tovalló damunt el teu cap?

Was ist denn los - was machst du da?
Ich schließe die Küche.
Das geht doch nicht!
Gorgonzola ist tot.
Was?! Gorngonzola - und nun?
Ich schließe die Küche - ihm zu Ehren.
Was du nicht sagst! Und was wird aus uns?
Was soll schon werden? Wir müssen die Zähne zusammenbeißen. Das sind wir ihm schuldig. Und nicht nur ihm.
Wem denn noch, um Gotteswillen?!
Hackfleisch.
Der auch - was ist mit dem?
Ausgemerzt. Mit Haut and Haaren. Das wußtest du nicht?
Nicht die Bohne.
Dann ist dir auch die Geschichte mit Kohlrabi neu?
Spann mich nicht auf die Folter.
Verdampft. Keiner war dabei. Bis auf den Strunk verdampft. Es ist ein Jammer. Hoffentlich hat die Serie bald ein Ende.
Wir sollen was drüberkleben.
Oder den Rand unten abschneiden. Dann fällt es nicht so auf.
Wir könnten eine Serviette drüber decken.
Oder mit einer Serviette den Unterkiefer hochbinden. So machen es die Kellner, wenn sich einer die Zunge verbrannt hat.
Sähe ganz putzig aus mit dem Knoten auf dem Scheitel. In Afghanistan machen sie das, wenn einer die Schnauze voll hat.
Andere Länder, andere Sitten. Ich kenne es nur bei verbrannter Zunge.
Armer Gorngonzola!
Er vertrug nicht viel.
Ist er schon abgeräumt?
In Windeseile.
Wozu bloß dieser Perfektionismus? Oder soll da was vertuscht werden.
An deiner Stelle würde ich meine Nase da nicht reinstecken.
Also stinkts doch! Darum schließt du die Küche zu.
Nur zu seinem Besten, glaubs mir.
Du weißt mehr, als du zugibst.
Jedenfalls, ich habe die Nase voll und werde mir das Maul nicht verbrennen.
Weil er so putzig aussieht, der Knoten von der Serviette auf deinem Scheitel?!





quan, posem per cas, algú està sol
en una habitació, s’hi pot quedar
o pot sortir. si s’hi queda,
pot esperar sense fer res,
però també pot esperar
i deixar que passi el temps o només
deixar que passi el temps sense esperar.
si espera sense fer res,
pot esperar ple d’esperança, però
també pot esperar sense esperança.
pot esperar una persona, un
objecte, un esdeveniment sensual
o gens sensual. pot
esperar una pluralitat, ja sigui
si els espera un per un
o tots a la vegada. pot saber que
està esperant. pot saber
que espera algú o alguna cosa. pot
saber que espera alguna cosa
o algú, i pensar en el
que espera o evitar pensar-hi.
no li cal, però, saber
que espera algú o alguna cosa,
i tanmateix pot esperar.
pot pensar en alguna cosa que espera
sense saber que l’espera.
pot esperar el que espera
amb alegria, preocupació o indiferència.

també por esperar alguna cosa sense
saber si es tracta d’una cosa agradable,
desagradable o indiferent.
gairebé no hi ha res que
no pugui esperar. gairebé no hi ha res
que hagi d’esperar.
en qualsevol cas, també pot esperar
que el que espera no arribi o no ho faci
de la manera que espera. també
pot esperar l’inesperat.






Tothom corre. Tothom corre d’esquena. Amb els cabells onejant davant el front. N’hi ha que porten el cap rapat, d’altres són calbs. Si hem de fer distincions, també hi ha algunes dones calbes, i d’altres que porten el cap rapat, els cabells raspallats ben lluny del front. Es mouen atapeïts, però no s’empenyen. Ni tan sols es toquen. De tant en tant, mogut per un espasme, algú s’endinsa en la figura d’un altre i desapareix al seu interior; de seguida se’n torna a separar i surt per darrere la silueta de l’altre. No se sent res, ni un palpeig, ni un alè, ni un esbufec. A l’extrem d’un braç alçat s’hi balanceja de tant en tant una mà els dits de la qual es troben solts sobre el palmell. D’això se’n podria extreure que són els cossos els qui fan moure els membres. Com si el vent els inspirés o els apagués. Com a les cinc de la tarda: abrics, bufandes, americanes, samarretes, pells d’estiu. Això sí: res al cap. I ni una sola criatura. Hi ha molta llum, al lloc cap al qual corren. I uns quants núvols clars, encara que no els veuen perquè corren enrere. La majoria no obre la boca, i n’hi ha que tampoc obren els ulls. Si els poguéssim veure les sabates, podríem calcular quan de temps porten caminant segons l’estat dels tacons, les soles, l’empenya i els cordons.
Això si porten sabates. Bé podria ser que un o altre se n’hagués desfet per tal d’avançar amb més facilitat. I que, tan aviat com la gent se n’hagués adonat, hagués trobat qui l’imités, llançadors de sabates que provarien que amb els peus descalços la caiguda es fa molt més gran. Si n’hi hagués un que pogués quedar-se en un lloc quan els qui corren fossin ja ben lluny; si la gent es pogués aferrar al terra amb les soles incertes i exposades al vent, de manera que les soles alcessin el vol com si fossin retalls, trobaria, aquest un, el terra ple de mitges sabates, ple de sandàlies, botes, botins, calçat militar, espardenyes, sabatilles i mocassins; i com que la llum es va fent com més va més somorta, han deixat de fer ombra i més aviat són ells els qui, com es pot veure, semblen ombres. I de sobte, recordant els caps sense cobrir a les extremitats dels quals s’havien enganxat les sabates, apareix sorgeix la d’un alto en el camí, un alto on a les gorres i als barrets els podria passar el mateix que els ha passat a les sabates, una superfície plana i que han deixat enrere fa molta estona, plena —arriben fins als genolls— de centenars de milers de barrets, gorres, caputxes i cascs trencats, plegats, abonyegats, estufats, gastats, desgastats, fets pols. Si bufés una mica de vent, podria escolar-se pel forat d’un barret que s’ha girat cap a ell i aixecar-lo, alçar-lo, portar-lo. Però a l’aire només hi voletegen uns paperets, com si fossin plomes que suren sense l’ajuda de res. Com que no tenen res a sobre, per sota són molt lleugers. On abans hi havia rostres, ara només hi ha uns paperets que s’agiten lentament en l’aire, que dormisquegen i es tomben una mica com per mirar enrere. Allà on no hi ha cap espatlla, cap monyo, cap colze. Llevat dels seus semblants, al seu darrera no hi ha ningú, i és impossible que es tornin a veure amb els seus semblants. És impossible que es tornin a veure en el dit petit de la mà, en el terròs de sucre, en la dent buida.