charles pennequin

cambrai, nord de frança, 1965
després de dedicar-se a feines diverses, va començar a escriure, sobretot poesia, a partir de l’encontre amb christian prigent, un dels valors ferms de la poesia francesa actual. en pocs anys, ha publicat a les principals editorials franceses de poesia: la plaquette de poesia le père, ce matin (éditions carte blanche), ça va chauffer, cerveau, mordre, storage (editions derrière la salle de bain), dedans (al dante), coco & bibi, quand c'est carré, c'est carré (edictions de l'heure à charleroi), bibi (p.o.l.) i mon binôme (pol). a partir d’uns textos excel•lents, pennequin proposa una lectura sorprenent i de gran intensitat que, tot i que no abandona mai el recital, s’acosta molt a la performance. ha participat en innombrables festivals arreu de frança. viu a la bretanya i actualment està preparant, per a l’editorial al dante, je me jette, llibre fet amb pascal doury que inclourà un dvd de les seves lectures realitzat per stéphane collin.


 

malalt d’amor

estàs malalt d'amor eh estàs malalt d'amor eh estàs malalt d'amor què fas a la vida a part d’estar malalt no fas res somrius tontament a la vida per què somrius tontament a la vida perquè estàs malalt d'amor eh estàs malalt d'amor i somrius tontament a la vida i no penses en res bona malaltia aquesta digues va doncs sí està bé eh és que estic ben malalt eh en aquest moment estic malalt d’amor eh estic ben malalt d’amor jo en aquest moment no només sóc un cerebral eh perquè ells els cerebrals no estan sencers mentre que jo estic sencer ells els cerebrals no estan malalts d’amor eh els cerebrals no estan sencers com jo eh no estan malalts d’amor com jo jo si fos ells no seria només cerebral eh perquè jo ho faig funcionar tot faig funcionar els muscles igual que tinc la malaltia els muscles també reaccionen de la mateixa manera que estic malalt d’amor eh estic malalt d’amor i el cervell no està treballant tot sol és tot el que treballa ells els cerebrals només tenen el cervell eh però no pots ser únicament cerebral si estàs malalt d’amor eh perquè tens la polla també no només hi ha la cosa cerebral que tira a la vida hi ha la polla també quan estàs malalt d’amor eh no només hi ha el cervell a la vida quan estàs malalt d’amor eh quan estàs malalt d’amor és tot aquí dins el que ets és a la polla també que passa quan estàs malalt d’amor no només tens el cervell o llavors tens la polla a dins i gira està dins del teu cervell eh i el cervell tira també el cervell està tot guillat el cervell perquè està a la polla i és la polla la que pensa eh és la polla que esdevé cerebral quan estàs malalt d’amor ets cerebral de la polla quan estàs malalt d’amor eh estàs malalt d’amor eh estàs malalt d’amor estàs malalt d’amor eh estàs malalt d’amor eh


Tele puta

La meva petita puta s’encén. La meva tele. La meva tele puta està encesa. Sóc jo qui ho està. Qui està tot encès. Tot s’encén endins. És com en mi. La puta és a l’interior. És ella qui pampallugueja. Qui diu tota la puteria de la vida. En pampallugueig. En mi. Em busca. Intenta fer-me viure. Fer de mi la meva pròpia puta. Vol que encengui només per mi. La meva tele puta sóc jo. És l’encès. Sóc jo com en les paraules. Però les paraules no sóc jo. Vull la meva pròpia puta. La meva veritable tele. A l’interior. Jo la vull hòstia puta. De l’interior. Vull romandre puta interna. I llavors sortir. Treure tot allò interioritzat. Perquè es noti a fora. Que es noti tot l’emmurallat de l’ésser. Perquè encengui les nostres vides. Que vingui per encendre els nostres caps. Els nostres caps de mort. Som morts. I comença sempre pel cap. El podrit ve de dalt. I continuem fent pudor sense saber-ho. Perquè creiem que així és la vida. Allò podrit. És tot el que ens fa moure. És el que fa de nosaltres uns moguts. Uns desplaçats. Uns deportats. La nostra acció put. Estem llestos per fer via. Anem a fer un tomb. Ja no som més aquí. Som d’aquells que no se saben. Que no saben res de les seves vides. Aquells que no tornen més a dins. Per veure tot allò que viu. Allò veritable. Aquell que put veritablement. Prefereixen esperar que els fem palles. Que la puta vingui a follar-se’ls. Que vingui a encendre’ls per dins. Just abans que s’apaguin. Això és el que esperen. Que s’apagui de veritat. Que la vida vingui a estendre’ls. I que els fem palles en terra. En el terra del cap. I follar-los també el cul. Per la temperatura. Que siguem el cul per damunt del cap. Que siguem ben calent a dins. En la televisió de l’ésser. Per explicar-ho una mica. Abans no ens perdem el principi. O bé després. Després d’haver-nos-ho perdut tot. Que ens expliquin la vida. Amb la puta. La puta de forat. Que siguem al forat de la puta. Just abans de no ser-hi més. De ser més que al forat. Que sortim del forat de nosaltres per ser. Ser finalment de si mateix. Cinc minuts. Uf. Que bufem. Amb la puta. Que ens torni a posar en ésser. Abans no ens hi tornem a posar. Que us torni a posar en cervesa. Sempre hem estat en cervesa de si mateix. Vet aquí la preocupació. Cal ser sempre la mort de si mateix. Abans de ser mort per l’altre. Abans de ser la puta dels altres. Abans de ser dins dels seus caps. Abans d’encendre’ls. Voldríem veure llum en un mateix. Voldríem estar-ne del tot segurs. Encara que només fos un moment. Voldríem fer pantalla. Amb les pròpies paraules. El llenguatge fa pantalla de vegades. Les vaques també. Les vaques fan pantalla més sovint que no ens pensem.


Charles Pennequin
Traducció: Joan Marc Joval