POESIA EN VIU A BARCELONA (1991-2003)
Habitual Video Team 

Poesia en viu a Barcelona (1991-2003) és un àlbum videogràfic realitzat per Habitual Video Team, recull de dotze anys de la poesia en viu que viu i que ha viscut en aquesta ciutat, a bars, a festivals o al carrer; poesia local i internacional; poesia oral, sonora, fonètica, polipoesia, poesia acció... poesia viva en directe. 

Al llarg de la dècada dels 90 hem vist com creixia i es consolidava aquest tipus de poesia: el Festival de Polipoesia dirigit per Xavier Sabater, els recitals del G’s Club, la Revista parlada i la Revista caminada que organitzaven Carles Hac Mor i Ester Xargay, el Viatge a la Polinèsia o aquest mateix festival PROPOSTA, entre altres. Mai no s’havia vist un auge tal de la poesia en viu. Ens hauríem de remuntar a les avantguardes de principis del segle XX per trobar un moment similar, però amb la diferència que els poetes en directe d’aquests darrers anys no representen la manifestació d’un grup artístic determinat, ni d’una determinada generació o d’un concepte estètic uniforme, sinó que es tracta d’una mixtura que admet poques classificacions. L’únic fet comú que l’agrupa és la interpretació en directe. 

Així, en aquest àlbum hi ha poètiques molt diverses. D’una banda, hi trobem molts representants de la poesia sonora en totes les seves variants, des de la veu nua de Jordi Pope, Enric Casasses o Josep Ramon Roig, a la poesia fonètica de Jaap Blonk, Mark Sutherland o Valeri Scherstjanoi, la improvisació vocal de Nobuo Kubota, l’spoken word de Lydia Lunch, o els poemes sincopats del novaiorquès John Giorno. En el terreny de la veu combinada amb so, podem escoltar un dels pares de la text-sound composition, el suec Sten Hanson i un dels representants més veterans de la poesia sonora francesa com Bernard Heidsieck.  

D’altra banda, la cinta recull actuacions de poesia acció, com la del valencià Bartomeu Ferrando, i també del que s’anomena polipoesia, terme instaurat a finals dels 80 pel poeta italià Enzo Minarelli i molt usat al nostre país al llarg de la dècada dels 90, que dóna nom a la poesia que té la veu com a element guia dels altres llenguatges propis de l’espectacle, o sigui, el so, la imatge, la il·luminació, el vestuari, l’atrezzo... En són exemples el duo Accidents Polipoètics, Xavier Sabater, Julien Blaine, Noel Tatú o el mateix Minarelli.  

Habitual Video Team hem documentat, doncs, un moment peculiar i important per a la poesia, en què hi ha hagut una mena de redescobriment de la força de la paraula i de la necessitat de dir-la davant d’un públic per adquirir el ple sentit. Hem gravat totes les actuacions que s’han fet al G’s Club des de l’any 91, alguns capítols de Viatge a la Polinèsia, els tres festivals PROPOSTA i actes esparsos a la sala Conservas i a altres llocs de la ciutat. Una dotzena d’anys són prou i ve de gust fer-ne un recull, que no pretén ser exhaustiu però sí representatiu de l’activitat poètica que s’aglutina sota la característica comuna de la necessitat de ser interpretada en directe.