poemes de christian morgenstern (1871-1914) versionats per enric casasses acompanyats de les notes del doctor jeremias mueller (1871-1914)

Himne de la germandat dels penjats

Oh horrible embrolla del destil,
així ens trobem, penjats d'un fil!
Gripaus, aranyes i dissort,
pentina el vent clenxes de tort.

Esglai oh esglai, esglai que mata!
"a l'infern!" l'òliba remata.
La lluna que espanta els estels
per primer cop t'eriça els pèls.

Esglai oh esglai, esglai que mata!
sentiu el vell cavall de plata?
crida el mussau: l'albau! l'albau!
ja cau, ja trau, ja brau, ja blau!

Notes del doctor Jeremias Mueller

Destil = Destí. A la forca hom parla normalment amb més fosquedat, diguem.
Gripaus. Són els rossinyols de la germandat dels penjats.
L'òliba. Com a representant d'una visió del món més vella.
El galop de plata. Del vell rossí de l'Hèlios.

La tortutuga

"Fa poc els mil anys vaig complir
i cada dia em faig més vella,
el rei dels gots en Regomir
em va criar n'una gibrella.

No sé pas què però després
han passat moltes moltes coses
i ara m'exhibeix per diners
un botiguer de prop de Roses.

Ni sé la cara de la mort
ni del morir la malastruga:
jo sóc la tort - jo sóc la tort -
jo sóc la tort - tu - tuga".

Cançó de la germandat dels penjats a sofia, la noia del botxí

Noia del botxí,
Sofia meva, encisera,
va, besa'm la calavera!
Ma boca és un pur
esvoranc obscur --
i tu ets bona i sincera!

Noia del botxí,
Sofia meva, encisera,
manyaga'm la calavera!
El cap m'ha quedat
totalment pelat --
i tu ets bona i sincera!

Noia del botxí,
Sofia meva, encisera,
mira'm a la calavera!
Els ulls, ai senyor,
me'ls menjà el voltor --
i tu ets bona i sincera!

Notes del doctor Jeremias Mueller

Estrofa 1: Sofia és la filla petita del botxí. Però a més d'això Sofia sempre significà la saviesa. El segon sentit és doncs el següent: fes-me el teu petó de misericòrdia, oh saviesa! Certament la meva boca ja només balbucitarà paraules de tenebror -- "i tu ets bona i sincera".

Estrofa 2: pelat, sense el cabell, és a dir, sense l'embolcall que protegeix naturalment les il·lusions juvenils.

Estrofa 3: Si la saviesa t'ha de mirar a la calavera, en altres paraules, si et vols conèixer tu mateix, els ulls per a allò que fins ara has anomenat el món, te'ls ha d'haver devorat abans el voltor, és a dir l'esperit del dubte. L'"ai senyor" és malauradament retòric. Pròpiament hauria de dir alguna cosa com ara: Fins els meus ulls i / tot t'he dut aquí / car tu ets bona i sincera etc.

El genoll

Un genoll va pel món tot sol.
És un genoll, res més!
No és un arbre! Ni un llençol!
És un genoll, res més.

En guerra un home a trets el van
deixar tot foradat.
Sols se salvà el genoll com si
fos un ànec sagrat.

D'ençà d'això va pel món sol.
És un genoll, res més.
No és un arbre, ni un llençol.
És un genoll, res més.

Notes del doctor Jeremias Mueller 

Aquest significa en certa mesura l'avanç incansable del bon principi cap a si mateix, després que (ratlles 5 i 6) vagi haver estat quasi aniquilat per la proximitat del mal.

No és un arbre: a saber: no és l'igdrasil mundial.

Ni un llençol: a saber: ni el llençol estelat del firmament.

D'aquestes belles i antigues figuracions, almenys de Fritz Mauthner ençà, n'ha de quedar constància ad acta.

Alguns en el genoll simplement només hi volen veure el concepte del temps. Parteixen de l'estrofa central i l'arriben a entendre com un atac a la doctrina kantiana de la idealitat transcendental de l'espai i el temps, ja que a les seves dues primeres ratlles hi troben Kant vençut en la guerra dels esperits: però per descomptat només a mitges. O sigui, l'espai (el tot-foradat) ha rebut amb Kant els "trets". El temps però es manté ("tot sol" d'ara endavant) com aquella forma sensible de la comprehensió a la qual al capdavall tot, i doncs també l'espai, s'ha de reduir. -- Aquesta interpretació també té molt a favor seu.

Vice versa

En una prada un conill seu,
creient que ningú no la veu.

Però en poder d'un bon prismàtic,
a l'altra banda, atent i estàtic,

de dalt d'un pic no gaire agut
un home observa l'orellut.

I a ell se'l mira mentrestant
de lluny un déu tranquil, callant.

El problema

Un dia el Dotze-Onze es planteja
el seu problema: "Això em mosqueja.
Com si em digués, no sé, Tres-Quatre
en lloc de Set -- sembla teatre!"

I el Dotze-Onze, queda entès,
sempre més s'ha dit Vint-i-Tres.