|
1. UNA PRÈVIA
La primera cosa que cal consignar és una certa perplexitat; la de qui es troba parlant o escrivint de qüestions que sempre li han semblat alienes, com tractades per un altre. Ja fa força temps que em moc en les aigües oulipianes i en àmbits de geografies properes, però sempre ha estat en qualitat de turista accidental, de passavolant, de flâneur. Sempre amb un cert distanciament lúdicament superficial i com sense creure-m'ho gaire. Mai no m'hi he jugat res, mai no he pensat que m'hi anava la pell (cosa que no em passa tractant amb altres formes d'escriptura o lectura), i sovint començo a no entendre el món quan em trobo amb discursos que absolutitzen aquestes pràctiques i les entronitzen en altars més o menys religiosos.
És ben cert que al fons de les meves conviccions literàries de creador i de lector s'hi trobarien postulats i pressupòsits que pertanyen de manera inequívoca a aquest àmbit que no sabria com batejar i per això per ara l'anomeno amb el de l'Oulipo, conscient que no s'ajusta a la seva realitat ni a la seva naturalesa (són perfils no coincidents). I també és cert que en tot el que he anat escrivint, ja des de sempre, hi plana aquesta ombra. Només dos exemples: El 1981, quan encara no havia sentit a parlar mai de l'apropiacionisme, vaig publicar, datar i signar amb el meu nom un poema d'Ausiàs March (Sobresdolor m'ha tolt l'imaginar...). I a Entreparèntesis, una carpeta de poemes del 1978, hi ha una col·lecció llarga de textos realitzats els anys setanta a partir de constriccions fonètiques, i alguns de només fonètics; tot abans de conèixer el poema de Foix endreçat a Antoni Tàpies o Carcelles d'allís, aquell llibret preciós de Damià Huguet. N'hi havia un que m'agrada molt i que deu ser dels pocs (o l'únic) poema meu que em sé de memòria, i per això us el dic, és de 1976:
Milot, l'intiu espedor omat,
serela grafis i endra ferons.
Narès de Cli ressega, ciu, liuteia.
Romars de grafí, sirils de l'arteia,
lasserem Prius.
-Siuen donel·les-
A mitjans dels vuitanta vaig arribar a Queneau i Perec de la mà de Nathalie Bittoun-Debruyne i, gairebé al mateix temps, de la d'Annie Bats i Pascale Bardolaud. Entrar a l'Oulipo va suposar entrar en una mar de la qual només n'havia dibuixat alguna onada de manera intuïtiva i potser inconscient. Però no sé si puc anomenar-me company de viatge de qui fa camí amb ells. Més aviat diria que potser només company de vacances; conscient, això sí, que les experiències en temps de vacances d'una manera o altra ens acompanyen la resta de l'any.
Amb tot això vull dir la perplexitat d'estar parlant d'unes pràctiques literàries que em considero tangencials, tot i que me les crec i les practico, i alhora tenir molt clara la consciència de no voler ser encasellat com a autor en aquests àmbits. Jo sempre només hi he jugat, i de manera frívola (i això no vol dir poc seriosa), i en el conjunt del que he escrit o he publicat he tingut sempre molt clara una frontera o fractura que separa les construccions de les quals avui parlaré d'allò que considero la meva obra i en la qual de debò hi he jugat fins al límit. Al seu costat, això de què vinc a parlar, sense renunciar-hi gens de gens, em semblen un passatemps d'una tarda de vacances.
2. ON SOM?
He dit fa una estona que començo a perdre els papers quan veig que s'entronitzen o es santifiquen aquestes pràctiques d'escriptura com si no hi hagués res més o com si la literatura quedés reduïda a aquest àmbit. Aquesta és una de les actituds que es poden prendre, i que certament es prenen, i que, òbviament, no m'agraden i trobo perilloses. Però no és l'única, ni la que em sembla més greu.
Una altra és reduir-ho tot a una pràctica d'enginy i no saber-hi veure (com a lector) o no saber-hi fer (com a creador) literatura. Sovint es parla de Perec i és com si es parlés de Bach com a matemàtic i no com a músic, o com si es digués que és més bon matemàtic que músic, o que el Clave ben temperat és una mostra exquisida de combinatòria i de construcció en constriccions. En Bach hi ha música, com en Perec hi ha literatura. I aquest reduccionisme em sembla que està força estès.
També hi ha sovint una visió excessivament seriosa, rígida o transcendent de tot aquest univers. Quan justament és, em sembla, un univers creat sota conceptes de joc, força lluny del que s'hi vol trobar en aquesta altra visió reduccionista.
I tampoc no m'agrada el menysteniment o l'oblit que practiquen força lectors i crítics. Seria impensable obviar un corrent literari o un gènere. Si és clar que ens cal tenir en compte, per exemple, la novel·la rosa de consum per entendre determinades realitats del món de la literatura, què no hem de fer amb les pràctiques, diem-ne, "oulipianes"?
No sé si ha quedat clara, després d'això, la meva postura. És difícil, perquè no ho és gaire, de clara, però em sembla que més o menys podem saber on som i des d'on ens ho mirem.
3. ARA SÍ
I ara sí que podríem començar. Començar a què? La idea és fer un recorregut per alguns autors i textos de la literatura catalana a la llum de les lectures que ens ofereixin les escriptures i reescriptures fetes sota la invocació d'Oulipo. I potser alguns passejos laterals, excursus i marrades en altres àmbits. O, dit d'una altra manera: La idea és fer un recorregut per algunes de les pràctiques d'escriptura i reescripura al voltant d'Oulipo a través del que aquestes pràctiques ens poden dir d'alguns autors i textos de la literatura catalana.
I tot això, per què? Suposant que les accions hagin de tenir objectius concrets, posats a buscar-ne en trobaríem molts. D'entrada, és evident que permet passar-s'ho bé una estona moltes vegades a costa d'autors que ens mereixen respecte; però precisament perquè els respectem, i a alguns ens els estimem i tot, ens veiem legitimats a jugar-hi, o a fer-los jugar. Per altra banda, una manipulació ben dirigida és com un focus de llum sobre l'objecte manipulat. En aquest cas ens oferirà lectures noves dels textos que tractem, ens ajudarà, potser, a llegir-los i entendre'ls millor o d'altres maneres i també ens pot donar llum sobre altres textos de l'autor en qüestió. I no cal oblidar que si de les manipulacions en sorgeix un nou text, és simplement això: un nou text, un altre element autònom i de lectura independent. Potser no és hora aquí de parlar de l'autoria d'aquests nous textos, però estic absolutament convençut que és de l'autor primer i no del manipulador. O, millor: que l'autoria del text resultant és del text origen. Les operacions que es puguin fer en aquest text només ressalten o evidencien allò que ja hi era, germinalment o bé carnalment. Evidenciar lectures, marcar camins enmig la prada, dirigir focus de llum, analitzar, jugar. I, sobretot, fer que aquestes pràctiques i els seus resultats ens obrin interrogants i camins pels boscos de la creació, la lectura i la interpretació. No voldria que fos un mostrari de manipulacions textuals, sinó que de cada exemple que proposi en surtin, ara i aquí, d'una manera explícita, o quan sigui en la forma que es presentin, interrogacions, idees, qüestions.
4. MOSSÈN CINTO
Quan s'executen operacions textuals a un text sòlid i consistent les manipulacions són fàcils i els resultats sempre són brillants i enriquidors. Un bon poema és un objecte de manipulació molt agraït i, sovint, de més fàcil treballar. És evident si tenim en compte alguns factors: el fet que tot en ell estigui essencialitzat i densificat al màxim, que res no hi sigui gratuït ni sobrer, que estigui sustentat per una estructura lèxica i conceptual i, per esmentar un altre aspecte entre tants, que tots els seus elements constitueixin un sistema precís, exacte i autònom en el qual cap element no és substituïble.
L'obra de mossèn Cinto és una de les màquines més potents i germinals de la literatura catalana. Llegir-se l'Alàntida, per exemple, és trobar-se a cada pas amb l'acció d'un mecanisme de contorsió i de violència sobre la llengua per tal que pugui explicar i explicar-se, és contemplar una rere l'altra demostracions pirotècniques que fan sortir guspires dels ulls lectors. I és precisament per això que vénen ganes de fer-hi tota mena d'operacions, perquè ja es preveu que els resultats seran interessants.
Ara que sembla que és moment de Verdaguer (a qui possiblement s'oblidarà d'aquí a un parell d'anys), va semblar oportú de fer-ne unes lectures analítiques, sobretot en motiu d'alguns actes que ho podien permetre. Unes lectures que fessin veure arbres que el bosc (hauríem de dir "la selva") pot amagar.
Uns exemples:
tarda xafogosa,
ala negrosa
amb un bram
de llurs entranyes,
les muntanyes
del llamp.
s'aferren,
s'aterren,
un bosc de pins;
alarit salvatge
d'abordatge
com mastins.
feresta
tempesta
sobtadament,
s'arrastellen
i s'estellen
dins esverat torrent.
s'estrenyen
i s'empenyen,
volcans;
no s'adonen,
s'abraonen
udolants.
de la batalla
espetegant davalla
al polvorí;
un Vesubi,
un diluvi
en remolí.
roseguen
s'arrosseguen,
dolent la vanitat,
blanca
branca,
soledat.
Això és el començament de "A rebolcons", un poema del que consten com a autors Joan Saura, Víctor Sunyol i Jacint Verdaguer.
A "L'Atlàntida" hi ha algunes estrofes especials que narren desastres naturals, ensulsiades, incendis, terratrèmols, inundacions, grans lluites... La llengua d'aquestes estrofes parla sola, és autònoma, no li cal significar res, perquè significant-se només a ella mateixa, sense incloure cap significat denotatiu, ja explica tot el que l'autor volia dir. Aquestes estrofes, d'una gran virtuositat literària i lingüística, posen molta càrrega en les darreres paraules de cada vers, com és natural. I es tractava de veure com només aquests mots-rima, ells tots sols, ja donaven aquesta lectura. I és això. S'abandona l'argument concret, però es transmet l'ambient, el color, la pintura, la música d'allò que es narra. I ara ja no es narra: ara es diu, es fa. És a dir: hem essencialitzat el poema; l'essencialització física (lèxica, de versos...) ara ho és conceptual, poètica. I si la lectura és passada pels sàmplers de Joan Saura, d'allà en surten, certament, volcans, incendis, inundacions i terratrèmols.
Una altra mirada a Verdaguer, i una pregunta: Quanta aigua hi ha al "Canigó?" I quina? És una pregunta, si es vol, irrellevant, però com passa sovint la resposta pot resultar interessant. I pot constituir un bon poema. Un poema amb tants cants com té el "Canigó". Aquest n'és el novè:
IX
fontanelles
rierons
estanys
un gorg
un gorg
tres gotes
la font
torrent
d'aigua
dintre l'estany
un bany
lo riu la Tet
del riu les clares ones
un llac
de l'aiguat
l'estany
la Tet
l'aigua
en la resclosa
una font impetuosa
que es torna riu
se torna mar
la Tet
el diluvi
gran tempesta
Aquesta és l'Aigua del "Canigó", del cant novè. És un poema elemental, natural, i geogràfic, en el qual l'aigua omnipresent va teixint una història d'argument líquid i consistència aquosa que Verdaguer també va escriure i que mai havia estat llegida aïlladament fins als actes de "Pirinaigua", homenatge a l'aigua, aquest juliol, al pla de Beret, just al naixement del riu Garona. És un treball d'il·luminació, de focalització. Aïllem uns elements i ells es manifesten com a conjunt, amb un ordre, unes relacions... No cal fer res més, i tot encaixa i creix
Dins el "Canigó" i dins "L'Atlàntida" hi ha infinitat de poemes que només cal resseguir i il·luminar. El Canigó és una muntanya immensa en la qual podem fer infinitat de recorreguts moguts per milers de motius diferents. L'Atlàntida és una poderosa història que conté milers i milers d'històries i de recorreguts. Tot plegat, milers i milers de poemes. Són obres germinals; només cal regar i esperar, il·luminar, focalitzar, essencialitzar, triar, espigolar, dirigir... operar. O millor que operi sol, i a veure què passa.
5. JOAQUIM FOLGUERA
A vegades, més que una acció textual les manipulacions poden realitzar accions humanitàries. Això és el que em vaig proposar a Fogueral, un text l'objectiu del qual era que Joaquim Folguera podés escriure, per fi, allò que segurament volia escriure i no va gosar. Folguera és un poeta ardent, d'una sensualitat sempre present i desbocada, exuberant, que sovint cerca emparar-se i justificar-se en temes màgics o onírics i en ambients orientalitzants. Però no passa mai d'aquí; sembla que ell mateix freni aquests impulsos i no arriba mai més enllà de l'insinuació i la justesa de to. I, evidentment, no passa mai de la sensualitat a la sexualitat. Imagino que el seu patiment existencial fa que aquest volcà que porta a dins no es manifesti mai obertament, tot i que una lectura a fons (i psicoanalítica, no cal dir-ho) mostra tot aquest potencial reprimit.
L'any 93, que n'era el centenari, vaig voler redimir Folguera de tot això, deixar descansar la seva ànima en pau. I a partir de fragments extrets de la seva obra poètica construir la narració que ell ja havia escrit dissimulant-la escampada en els altres textos. Només va ser qüestió de localitzar aquests fragments i ajuntar-los tal i com demanaven. El resultat és Jo, una prosa de tres o quatre pàgines on apareix sense impediments la sexualitat que ell havia amagat i que ella sola s'havia escrit. Però hi havia un darrer problema: Què en dirien els seus d'aquest text tan descaradament sexual? No podia deixar el pobre Folguera amb aquest neguit, i per això vaig fer que Foix li escrivís L'amic, un sonet construït amb fragments del sonet 33 de Sol, i de dol, que li és dedicat, i dels textos de Catalans de 1918 que parlen d'ell. Si Foix el seguia considerant, Folguera ja podia reposar tranquil pels segles dels segles.
En aquell nostre joc hi havia tal frissança, que una donzella clara al joc s'ha mescolat per la glòria del jaç i per la festa del meu cos. Porta un desig de fontanella damunt sos llavis sangonants. Ronda el seu cos un neguit sexual, car ella sap, com aquesta, ser càlida, folla sovint, i després, tota lassa, amar la mica d'afany que té l'home en ferir-la, sempre donada a la vida dels flancs que treballen. Mentre ella, qui adés encenia mon turment, lassa, es difonia, desclou la folla el cinyell de la blanca vestidura, posa un bri de sa follia damunt dels llavis arborats i obre la boca riallera davant la font cobejada i s'hi aboca amb una gràcia de serpent i la besa tremolosa, que hi roman transfosa. L'alè inevitable neix i m'assota frec a frec, pren l'obscur domeny de mos sentits enarborats, folls de saber-se dintre. Ara tu mateix ets el foll arborant-se al fregadís, una ampla flama sense guspires ni calor. L'ardència de la terra ha revingut com una saba de foc que munta per les venes. És el fullam renovellat i un nou desig tenim suara. La larva que encenia mon neguit tota s'arbora, es dóna nua i ardenta a la dura besada; és ara més forta fent-se senyora del monstruós doll. Escorre't, llisa. En ta goluda passió tota ma vida sembla devorada amb un gemec tràgic d'esforç, que és el goig del dolç turment. El doll sanglota dins sa boca i li tempera el llavi ardent. I em deixa flàccid en sa defallença. (Aixeca la blonda testa -la donzella- lentament. La cabellera regalima petites gotes a l'atzar.)
Tot estava dit ja. Faltava que es digués així, en aquest ordre i junt. No crec que es pugi adduir que es fan dir coses noves a Folguera, coses que ell no havia dit i que no hauria dit. Vindria a ser com fer una antologia de la seva obra. Tendenciosa, sí; com totes. Si se'n poden fer amb lectures diferents i les acceptem, també podem acceptar aquesta.
6. MÍSSER FOIX I L'INFOIXMÀTIC
El procés de recomposició no només és legítim, sinó que és molt aclaridor i alliçonador. D'això n'hi ha un cas absolut: l'Infoixmàtic.
Infoixmàtic és un programa informàtic que a partir de la combinació aleatòria de versos dels sonets de Sol, i de dol permet a l'usuari crear una infinitat de sonets amb qualsevol de les estructures formals emprades en el llibre. L'usuari pot optar per elaborar el "seu" sonet amb la intervenció total del programa o pot escollir ell mateix l'estructura de la rima i les seves terminacions.
La història d'Infoixmàtic comença a mitjans dels anys vuitanta, en la realització manual d'un buidat sistemàtic i classificació dels mots-rima de Sol, i de dol. Si l'objectiu primer d'aquest treball era eminentment lúdic, relacionat amb la manipulació combinatòria, el cert és que aportà moltes dades per a un coneixement més ampli del llibre a partir de la naturalesa, la freqüència d'aparició i l'ús dels mots-rima. Poder entrar totes les dades en un programa informàtic que permetés a l'usuari crear nous sonets de Sol, i de dol ens va semblar a Antoni Clapés i a mi una bona idea per un acte del cicle "L'autor i l'indret", que Cafè Central organitzà amb KRTU a Sitges el 1993 en el centenari de Foix. Joan-Anton Càrdenas, informàtic, va realitzar materialment el programa (amb programes i interfaces que ara pertanyen a la prehistòria) dissenyat per tal que pas a pas qualsevol persona pogués "crear" el "seu" sonet de Sol, i de dol. Després el programa estigué al servei dels visitants de l'exposició "J.V. Foix, investigador en poesia i amic de les arts", exhibida per primera vegada a la Sala Sant Jaume de Barcelona de la Fundació "la Caixa", del febrer a l'abril de 1994.
L'usuari del programa, per mitjà d'un procés de selecció, tria l'estructura de les rimes del sonet i quina serà, fonèticament, cada una de les rimes (o ho pot deixar a l'atzar). A partir d'aquí, la màquina escull cada un dels versos. Un cop creat el poema, l'usuari pot reajustar-ne la puntuació. Com escriví Raymond Queneau a propòsit de La redondance chez Phane Armé, "algunes intervencions i la puntuació afegida no sembla pas que afebleixin la força de la demostració"; ans al contrari, mostren la força suggestiva de l'operació i obren encara més les possibilitats de generació. Al capdavall, la puntuació en un text no és més que una constricció que determina quin dels molts textos potencials que conté es dóna com a vàlid.
No és atzarosa la tria de Sol, i de dol. Amb un enriquiment textual així, Sol, i de dol pot desplegar tota la seva riquesa i la seva cosmogonia. El programa fa patent que el llibre és ric en lectures i significacions connectades com unes subtils xarxes entre tots els poemes. Es posen de manifest una colla de significacions i de línies de lectura que a primera vista poden quedar amagades o dissimulades i que apareixen fragmentades en poemes diversos i llunyans. Es mostra com el conjunt d'imatges i d'idees de Sol, i de dol formen un món molt més ric i de més amplitud significativa que el que es deixa veure en una lectura estratificada, que és l'única directa possible en el cas d'un llibre. En aquest sentit, la tasca del programa és ajudar a veure aquest conjunt, ajudar el lector mostrant-li de manera explícita part d'aquests significats inexhauribles. Cada sonet generat de nou aporta al lector i al llibre un aspecte més del calidoscopi inesgotable que suposa la seva naturalesa (la seva lectura). De fet, més que crear nous poemes, els explicita, perquè aquests ja són potencialment en el llibre; i explicita el llibre entès en la seva totalitat. Infoixmàtic llegeix Sol, i de dol, el mostra, en dibuixa la creació i la naturalesa. És, per tant, un instrument al servei de la crítica i l'exegesi foixiana (alhora que és un instrument al servei de la didàctica i la pedagogia literària, i també un joc). Seguint la imatge de la cita de Guido delle Colonne que obre la quarta secció del llibre, Infoixmàtic és una "font plena" que vessa per tot i escampa arreu les seves lectures, que com més vessa, més i més s'enriqueix i s'acreix.
Dels més de cinc mil sonets que va generar el programa mentre va estar obert al públic (tots ells guardats en un arxiu) en consigno dos, com a mostra:
Les imatges del son que l'ull evoca,
I a ple congost, que les remors acull
Els senys goluts, tacte i ull
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca! -,
Són un fendir l'instant amb el seny mort.
Els Vostres ulls il·luminen els mons,
Alcem la mà si els murs són blancs! Al fons,
closos els ulls, i al dolç batec del cor,
veig d'ací estant, presents, els símbols purs:
I ho deixen tot en l'ivarsós ajust.
Tomba el volant, que els viratges són curts.
Nèctars i carns, sals i contactes, gust
-Oh doll de llum!, oh gai ribatge august! -.
Acosta el front i et diré els mots en curs.
(Esther Xargai, 12. 11. 1993)
A sol morent arribes tu, llunyana;
I al camí ral preferesc el pendís:
Aigua i abís en areny imprecís.
Calla l'ocell, la font i la campana.
Só el transeünt sense arma ni cabana,
Veig Arbre i Fruit, Serpent i Paradís;
Que jo só Dionís i só Narcís
Amb heretats a la Més Alta Plana.
Calç pellingots, i m'aparent al pobre.
Com si jo fos, absent, pelló i clofoll,
Vaig al portal que ja sé que no s'obre.
Al freturós deman el que li sobra
D'un fruit secret ocult en auri boll.
Cerc el que lluu entre pedra i calçobre.
(JJC, 23. 10. 93)
7. DOS RETALLS
Si s'agafen les parts que rimen (no necessàriament reduïdes a un mot) d'alguns sonets d'Stéphane Mallarmé, es composaran uns poemes haikuïtzants que, lluny de deixar escapar el sentit original, semblaran donar-ne un lluminós elixir, fins a tal punt que ens podrem demanar si les parts que s'han eliminat no eren pura redundància. Això va escriure un dia molt sàviament Raymond Queneau, i tots ens ho creiem, perquè és ben veritat. El mateix Queneau proposa exercicis d'aquest tipus amb els finals de vers, com proposa en la cita, amb els principis i finals, amb les "vores del poema"... Es tracta de veure com en el fragment hi ha continguda la totalitat, com, tot i la síntesi mallarmeana, encara hi pot haver redundància.
El 1994 vaig publicar a Eumo editorial un llibret, El buit i la novel·la, cinquanta assajos de buidatge novel·lístic, que consistia a oferir la síntesi de cinquanta novel·les feta prenent-ne només la primera i la darrera frase. El resultat és fantàstic, o espaordidor, segons com es miri. La prova pot fer-se amb qualsevol novel·la, i funciona (si la novel·la és prou bona i s'ho mereix). Un exemple a l'atzar: la darrera novel·la que he llegit, acabada fa unes quantes hores:
Els gemecs de Manus van despertar Helen a la nit.
[...]
-Anirem a veure Declan més tard, però primer dormirem una mica; sí, primer dormirem una mica.
No cal dir de quina novel·la es tracta ni explicar-ho, perquè l'explicació seria llarguíssima; però, ara mateix, acabada de llegir, no només veig clar que n'és una síntesi precisa, sinó que em dóna nova llum sobre alguns dels seus aspectes. Feu-ne qualsevol prova vosaltres mateixos, i sabreu de passada si la novel·la funciona o no.
El mateix que es fa amb la novel·la pot fer-se amb un poema, que és del que parla Queneau. "Lírica de cambra" és la segona de les Tres suites de Carles Riba. Amb el primer i el darrer vers d'alguns poemes d'aquest conjunt, apareix "Versos d'estança":
VERSOS D'ESTANÇA
(darrera el balcó)
La nit, amb la profunda fuga,
triomf d'un pensament perfet!
(mirall)
Em pren com un diàfan vent
dos, però ¿quin pur, quin impur?
(de quan jo era infant)
Ridícules, velles sirenes
del vent de retorn que m'exalta.
(peix)
Ondules, brusc, com un silenci
a un mirall que eternament gira.
(flors)
Llur glòria a penes s'endevina
la profunda sang de les sedes.
(d'amor)
Sol amb mi sol! l'amor és trist
triomf de la teva imminència.
(diamant)
Sol amb la seva nit un astre
viu i mor dels teus gestos dolços.
És evident que s'intueix una gran síntesi i que hi ha més insinuació que dictat. A més, la brevetat també predisposa a la consideració "poètica" del text i a una lectura en aquesta clau. Però no tot és predisposició o engany. Allò que embolcalla el poema és també allò que ens el mostra. Com en una obra de Christo. Veiem millor el Pont Neuf quan està embolicat. No en veiem els detalls ni en veiem moltes coses, però hi podem donar una mirada que ens ajuda a conèixer-lo d'una manera que abans no hauríem pogut.
Val la pena de fer passar als poemes, i als poetes, la prova estricta de què parla Queneau amb Mallarmé. Hi ha un poema de Manent, "Diuen: la mar és trista" (de L'ombra i altres poemes), que la passa d'una manera extraordinària (o, millor dit: "elegantíssima"). El poema és aquest:
DIUEN LA MAR ES TRISTA
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.
Vaig titular el poema resultant: "Com tu" (el títol és una trampa, perquè restitueix al resultat final tot allò de l'original que amb l'operació ha desaparegut):
Quin trepig
quan s'esberla!
Però, al mig,
una perla.
Quin trepig!
Mig no gosa.
Però, al mig,
una rosa.
8. DOS MARIDATGES
Poden fer una veu les veus de dos poetes? Els textos escrits en col·laboració entre dos o més poetes no són res estrany en gairebé cap de les tradicions literàries que coneixem ni en pràcticament cap moment històric. I no cal que els dos poetes es coneguin, ni siguin contemporanis, ni tan sols que siguin vius. Molts exemples tenim d'intervencions d'un autor sobre textos d'un altre, ja mort.
I si fossin tots dos morts? I si féssim escriure un text conjuntament a dos autors sense ni ells saber-ho? Què hauria passat si Riba i Foix, per exemple, haguessin escrit un poema a quatre mans? Potser no ho sabrem mai, però ho podem intuir. I no només intuir, sinó realitzar. "Cambra marrida" és un sonet en decasíl·labs confegits amb fragments de quatre síl·labes i de sis síl·labes de les Estances de Riba i de Sol, i de dol, de Foix. Cada vers escrit pels dos poetes.
CAMBRA MARRIDA
Si plauen a l'esguard els bells vestirs
perquè sa llum besà nostra parpella
i la color que encén l'alba novella
rosava el llavi un poc del seu somrís,
del nostre bac s'esmuny l'hora feliç
que fa trémer amb el blat i la rosella;
i en cada renovada meravella
veig arbre i fruit, serpent i paradís.
I què saps tu si aquest és l'espavent
del pit covard? Als mots, com un estol,
encabim la natura i el moment.
Si el real és la pura coneixença
i d'ell gaudesc, el seu plant m'és consol
amb l'alta llum que en els teus ulls comença.
I els alexandrins de "trèmula estrella" tenen el primer hemistiqui de Riba (del poema 20 de les Estances) i el segon, de Marià Manent (del poema "Trèmula llum, olor de vinyes", de La collita en la boira).
TRÈMULA ESTRELLA
Com un que delerós de cada primavera
travessa ma basarda plena de lament
i mou al meu encalç la llum del pensament;
dintre l'ànima bruna --oh, ma rosa lleugera!--,
el pensament s'esmuny de l'ànima reclosa.
Només un vast enyor: el perfum d'una rosa.
Qui n'és l'autor? Tots dos? Cap dels dos? Els textos generadors? El manipulador-combinador? El lector?
No cal saber-ho, ni tan sols demanar-s'ho. Tenim un text i això ja basta. Però posats a demanar i a respondre, m'agradaria dir que l'autor és el lector (com sempre, vaja). O és que no forma part del procés de lectura confrontar el poema llegit (o parts d'ell) amb un altre text? No deixa de ser una estratègia de lectura, igual que llegir en un lloc concret, amb un estat d'ànim determinat, amb una certa música, amb una certa companyia, amb un cert record, amb una determinada intenció, igual que sentir el poema llegit per una o altra veu, igual que llegir un autor tenint-ne un altre a la ment, igual que...
Sigui com sigui, aquests dos poemes evoquen directament els dos autors i la seva obra; són dos poemes que uneixen en un sol cos dues veus, dos corpus, i en creen, potser, un de nou. Un de nou que serveix a les dues lectures, als dos autors, a les dues obres. Que serveix, en definitiva, al lector i a la literatura.
Es parla molt de l'autonomia del text, però potser no es parla tant de l'autonomia de la creació, dels seus recursos i mètodes, i sovint veiem com es deslegitima o es bescanta qualsevol creació que no sigui feta amb uns mètodes determinats, a partir de zero. Hi havia una definició de "creació" que feien servir abans a les classes de religió, que posava com a condició indispensable aquest "fer a partir del no-res", i sembla que hagi passat de la religió a la crítica literària. Sempre es crea a partir d'alguna cosa, però si és a partir d'un altre text sembla que ja no val. Si el text és autònom, ho és. I ja està. I no valen consideracions de cap mena i menys de "com" s'ha generat.
9. DOS INÈDITS
I anem a un altre punt:
Una qüestió: Quants autors no han deixat esbossos, notes o poemes inacabats? Quants poemes ens hem perdut per culpa d'una mort prematura? Es poden acabar pel·lícules o simfonies quan l'autor és mort, n'hi ha casos paradigmàtics. Però, poemes? Es veu que això és intocable.
Una altra: Quants poemes han deixats alguns autors escampats, disseminats per entre la seva obra?
Són dues qüestions que potser poden interessar algú. Particularment penso que no cal amoïnar-s'hi gaire, però en algunes ocasions poden donar joc. Per exemple, en Maragall. Va escriure unes "Vistes al mar" i unes "Noves vistes al mar". I té, a més, unes "Notes poètiques" on hi ha força apunts de tema marí.
Maragall mira el mar i va anotant impressions. Si hagués continuat i s'hi hagués fixat més, potser hauria vist que tenia notes sobre el mar i la llum del cicle de tot un dia sencer. I segur que s'havia adonat del ritme de les frases que escrivia i de la mètrica. Potser no es va fixar que una frase rimava amb una altra escrita dies més tard. I no va poder començar a jugar a combinar retalls d'aquella prosa. Si ho hagués fet, hauria pogut completar la composició, sense canviar res de les notes, conservant els redactats en la seva forma originària, i li hagués sortit aquest sonet, paraula viva:
RETORN A MAR
La mar és una flor molt olorosa,
muda el color com verge vergonyosa.
Avui lo més hermós és el mar blau,
que un dolç color rosat omple de pau.
Oh quina matinada encisadora!
Al mar tot el commou, tot el renova.
La mar estava alegre aquest migdia.
Bella a posta de sol amb melangia.
Aquella resplendor de cap al tard
destil·la lluïssors d'aigua i d'arena,
de sol ponent damunt de mon esguard.
El sol se pon: Ginesta altra vegada
l'adéu pàl·lid del sol a la carena.
Déu del mar, grans mercès de la jornada!
Ho ha escrit Maragall, això? Sí. I no. De fet, l'únic que li faltava era posar-hi ordre. Tenia totes les peces i només li faltava construir el poema. Ara tenim, doncs, un nou poema de Maragall, aquell que no va poder escriure.
Diem que Maragall no va poder escriure aquest poema i l'hi hem ajudat. Molt bé. I si no hagués volgut? I si aquestes notes esparses són els retalls que va guardar d'un parell o tres de sonets estripats? L'ajudem o no, escrivint-l'hi? No em vull ficar amb Maragall i per això dirigim la mirada a Pla. Estic convençut que en un lloc o altre hi ha cites de Pla carregant contra la poesia i els poetes. No tinc ganes de buscar, però n'estic segur. Doncs bé: I aquell poema que Pla no va voler escriure? El vaig buscar a El quadern gris, escampat pels dies 8, 9, 12 i 13 d'abril de 1919. I hi era.
GRIS
Crepuscle inacabable, nit inacabable.
Les mampares verdes donen una llum d'aigua
amb una resplendor interna de grosella.
Quedo esborronat de pensar la força
de la vida humana. Em quedo a casa
una estona llarga. El cor em fa mal
-la pal·lidesa interna dels rars lectors-.
Sento com si em trobés dins una cova buida.
Mirada de menyspreu gairebé teatral.
8, 9, 12 i 13 d'abril de 1919
Un poema en alexandrins on Pla hi és en tota la seva força, els seus temes, els seus tons i la seva llengua. Displicent, moralitzant, distant, descriptiu, agut, altiu, sibarita, culte, un xic barroer... Només que és un poema que ell no hauria escrit mai, que no volia escriure. Però ho va fer. És al El quadern gris. I, si és, hi és. I m'ha agradat trobar-l'hi, encara que sigui només per fer-li la punyeta. I a qui li dolgui, que s'hi posi fulles.
Això ens portaria a reflexionar sobre la legitimació d'aquestes pràctiques. Si ho féssim amb un autor viu, què diria? Què tindria dret a dir? La poesia que surt del text, només té l'origen en la manipulació del lector i de la lectura, o ja és intrínsecament en el text original? Estem al límit de la manipulació i de la lectura? Potser sí. En tot cas, hi estem més ala vora que quan recitem, per exemple, els textos d'una capsa de detergent o les instruccions d'una càmera fotogràfica.
10. DUES RIBES
L'operació de què parlava Queneau amb Mallarmé i que hem vist al principi amb Manent es podria fer amb Riba. Evidentment. I els resultats serien bons, segur. Provem-ho. Provem d'escriure tankes amb els finals de vers de poemes de les Estances:
1
Bella regina,
com una fumerola
que puja lenta.
S'eleva ma paraula.
Immaculats silencis.
2
Tu apareixes
(la roja meravella
damunt ma galta).
I la paraula forta
esderna en balbuceig.
3
La nit serena
de la meva memòria
-les lleus imatges-.
En muda companyia
besà nostra parpella.
Molt bé. I qualsevol lector hi veu Riba. Perquè hi és. Perquè són tankes seves. Però ara no volia parlar d'això, sinó de l'operació contrària. Està bé retallar els versos d'un poema i donar-ne només les cues. Així s'opera una síntesi, se n'extreu un "lluminós elixir", com diu Queneau. I si ho féssim al revés? I si als versos d'un poema els afegim paraules per a construir així un poema nou? El més habitual és, com hem fet ara, esporgar els versos d'un poema de manera que quedin haikús o tankes. Doncs bé, agafem un haikú o una tanka i allarguem-ne els versos per fer-ne una altra mena d'estrofa. Amb les tankes de Riba, per exemple. I els afegim alguna cosa al principi de cada vers (que són de sis i de quatre síl·labes) per convertir-los en versos de deu síl·labes. Tindrem, al final, una estrofa de cinc decasíl·labs.
2
La carn frisà la carn. De nou m'infantes
des de la teva entranya pura, i sento
néixer joiós l'infant que sóc, més noble,
occint aquest fill amb el fill, i flama
de flama, viu amb els vivents que vetllen.
4
Aquest és just el lloc, aquí es besaren
sense fervor dos amants, com de sobte
enmig del bes fatal no coneixent-se:
desconeguts fora del temps, dels rostres,
un solc obert en la memòria pura.
8
Sempre et sabré, oh mort, núvol sense altre
esclat terral, blanc en la tarda blava,
per ton camí de mil passes a penes
fressat. Jo vaig, impur, a la ventura
d'atzars fidels d'un vent que ni sospira.
Tres poemes de Riba? Es deu fer tard per a la pregunta, però tampoc no és aquesta. La qüestió que voldria posar és, sobretot, què hi ha de Riba i què que no ho pugui ser; quines coses han quedat que l'autor original podria haver dit, i fins on s'ha fet canviar i en quines direccions. La pregunta també ens podria portar a especular sobre com hauria ampliat els versos l'autor si se li hagués proposat el joc. I, sobretot, si se li ha fet dir alguna cosa de les que tenia a dins i no gosava, o si se li ha fet aclarir alguna qüestió del poema original. Cadascú que s'ho busqui.
Però hi ha la lectura neta, autònoma, prescindint d'orígens i de ribes. És clar que el pes de Riba és important i aguanta el poema, que sense el text primer no existiria. Però ara tenim això i sobre això hem d'actuar.
11. DUES (O TRES) OBSERVACIONS
1. Hi ha un camí endavant i un camí enrere. Un camí endavant, que és continuar: provar, jugar, intervenir, actuar... Oulipitzar la literatura catalana, amb els clàssics, amb els moderns, amb els bons, amb els dolents, els autors que odiem, els que estimem, amb la pròpia obra... Amb tot. Una oulipització total. I un camí enrere: repassar textos i buscar-ne els orígens, descobrir-ne mètodes i sistemes de creació. Dos camins, dues maneres de jugar i llegir.
2. Hi ha una actitud lúdica i una actitud greu. Una actitud juganera, alegre, més desimbolta, que se sap poc transcendent, que entra en els textos com s'entra al mar en un dia de calor. I una actitud greu, que creu que tot ha de servir d'alguna cosa i que cal sempre construir aparells crítics i corpus d'investigació. I deu mil actituds entremig.
3. Tot això és el que és, i no res més del que és.
|
