|
1959
PREÀMBUL:
La
Concreció per ella mateixa crea un lloc específic.
Ferm, radiant, articulat, però estrany al llenguatge
Les tensions absolutes han de ser-ne conscients.
L’ull, que és en un perímetre extrem, escolta.
Esdevé el mitjà del que s’escolta;
El tacte el fa moure: quan torna a moure’s,
La llum apareix des d’un latent anonimat
I explota en so.
1969
LA FORMA I LA MIDA DE LA POESIA:
EM
SEMBLA que gairebé tot el treball experimental vàlid
que s’està fent actualment en poesia britànica pot
considerar-se “concret”...
LA
POESIA CONCRETA, per a mi, és tornar a donar èmfasi a
la substància física del llenguatge – el senyal
produït per la veu i el símbol d’aquest senyal
enregistrat en paper o en qualsevol altre material de
forma visible. Leonardo da Vinci va demanar al poeta que
li donés alguna cosa que pogués veure i tocar i no
solament alguna cosa que pogués sentir. Em sembla que
la poesia sonora aconsegueix aquest objectiu.
EN
PART recupera una forma més primitiva del llenguatge,
abans que la comunicació de sons expressius es fixés
en paraules, quan la veu era més rica en vibracions, més
present físicament. El magnetòfon, gràcies a la seva
capacitat per amplificar, superposar i alentir les
vibracions sonores, ens ha permès redescobrir les
possibilitats de la veu humana fins al punt que ha
esdevingut gairebé visible i palpable. La poesia ha
anat més enllà de les paraules, més enllà de les
lletres, tant auditivament com visualment. La poesia
visual es pot sentir, olorar, té colors, vibracions. La
poesia sonora balla, té gust, té forma.
PARAL·LELAMENT
a aquest ús total del so, la poesia en imatge amplia la
comunicació utilitzant senyals primitius que són també
directes, expressius i universals. Aquestes formes de
poesia són properes a l’ésser físic, com a mínim
un pas més a prop del moviment corporal. La paraula com
a paraula ja no existeix, tot i que la paraula encara es
pot utilitzar com a so o com a forma. Ara la poesia rau
en d’altres elements.
1972
MÚSICA PER BALLAR:
TANT
la poesia visual com la poesia sonora incorporen
elements de ritme. Et pots moure internament amb un
poema sonor o el pots interpretar exteriorment en forma
de moviment o de dansa. Per empatia, pots entrar en els
ritmes espacials d’un poema visual o pots donar-hi una
resposta muscular completa. Així, tant la poesia visual
com la sonora són passos cap a la palestra. La poesia
visual és el pla i la poesia sonora és l’impuls: la
poesia visual és la partitura i la poesia sonora la música
per ballar.
La
COMUNICACIÓ és primordialment una activitat muscular.
Potencialment és més forta que el nostre discurs
diari, més rica que les paraules aparentment monòtones
impreses en una pàgina. En el moment en què una O es
fa més grossa o una S es mou rítmicament com una serp,
el teatre entra en la partitura. Mitjançant una
superposició o una distorsió fotogràfica, es pot
animar fins i tot un text imprès o escrit a màquina.
DIGUES
“soma haoma”. Avorrit. Digues “soma haoma”
concentrant-te en la qualitat dels sons. Millor. Deixa
que es digui a través teu. Deixa que canti a través
teu. Cada vocal té el seu to, cada frase els seus
ritmes potencials. Fes-ho amb tot el teu cos, amb el
moviment de tots els músculs, amb la veu, amb els
pulmons, amb les extremitats... la poesia és una cosa física.
El cos s’allibera. Els cossos participen de la cançó
i del moviment. El ritual continua...
Bob
Cobbing
Traducció de l’anglès: Roger Garcia Coll
|
