PROPOSTA 2002. festival internacional de poesies + polipoesies. cccb.  o     
home   programa   seccions + participants                   I  castellano  english  français
 
 

 

 

seccions + participants
intermèdia
actuacions en directe

bob cobbing  
hugh metcalfe

a causa de la seva delicada salut, bob cobbing no es va veure capaç de viatjar a barcelona per ser present a PROPOSTA 2002, però va voler acceptar igualment la invitació. l’actuació inclourà elements enregistrats (bob cobbing) i elements en directe a càrrec de hugh metcalfe (guitarra, electrònica, màscara de gas...) i va ser la darrera intervenció que bob cobbing va preparar, especialment pensada per a l’ocasió.

bob cobbing  

enfield, anglaterra, 1920. inicia, des de la postguerra, un treball poètic en el qual explora les possibilitats de la màquina d'escriure. arriba així als non-texts, obtinguts a partir de la superposició d'un mateix poema escrit diverses vegades en un mateix full movent i desplaçant el full. a partir de 1954 comença a investigar  amb la poesia fonètica i les performances, sovint realitzades amb altres músics i lectors. des del 1967 es dedica només a la poesia. ha col·laborat amb poetes com ernst jandl, henri chopin i françois dufrêne.

tot i la seva edat i els problemes de salut, manté el seu ritme habitual d'actuacions, bàsicament en l'escena contracultural londinenca. en els darrers anys ha treballat amb el guitarrista hugh metcalfe amb el grup birdyak, sovint amb l'acompanyament del saxo soprano de lol coxhill i de la ballarina jennifer pike.

bob cobbing ha estat en els darrers cinquanta anys la presència més vocal, visible i inassimilable en la poesia sonora i visual britànica. ha estat obert a totes les possibilitats de l'actuació en directe i no ha deixat mai d’investigar. ha treballat amb magnetòfons i ordinadors, però són els seus múltiples i personals recursos expressius el que fa que les seves lectures siguin tan característiques. és també responsable de l’editorial de mínim pressupost writers forum, que fins a l’actualitat ha publicat més de 1.000 pamflets.

 

 

 

   

hugh metcalfe


es va llicenciar en belles arts al ravensbourne art college a principis de 1978, moment en què va començar a fer pel·lícules de súper vuit.

poc després de deixar l’escola, va començar a treballar com a artista de guitarra i performance, sovint utilitzant els instruments musicals gairebé com a elements decoratius per a les seves performances, per menysprear així la noció de tècnica musical com a finalitat. a resultes d’això, el so que presentava tenia com a finalitat una declaració d’intencions que era creativament única, altament imaginativa i captivadora. aquestes actuacions les va fer conjuntament amb diversos membres de la orquestra tony oxley ensembles, que li van donar carta blanca i amb qui va actuar en diverses ocasions amb resultats excepcionals (especialment al festival de jazz de bracknell l’any 1979).

la feina d’organitzador i animador de la seva discoteca (the klinker, a la zona nord de londres) l’ha mantingut sempre en contacte amb un gran nombre d’artistes, amb qui sovint ha iniciat projectes conjunts i a qui ha cedit el seu local en diverses ocasions, que ha servit de plataforma per a performers clau en el panorama contemporani britànic i també internacional.

el seu altre projecte de llarga durada és amb birdyak. han actuat junts durant molts anys per gran bretanya (amb el suport del arts council of england) i per europa.

d’altres grups/projectes inclouen the extreme quartet, fo batman, skip i solo; tots ells sempre presenten actuacions  significativament desafiants i provocatives.

 

 

 

Algunes consideracions sobre la Pesia Concreta Sonora

1959
PREÀMBUL:

La Concreció per ella mateixa crea un lloc específic.
Ferm, radiant, articulat, però estrany al llenguatge
Les tensions absolutes han de ser-ne conscients.
L’ull, que és en un perímetre extrem, escolta.
Esdevé el mitjà del que s’escolta;
El tacte el fa moure: quan torna a moure’s,
La llum apareix des d’un latent anonimat
               
I explota en so. 

1969
LA FORMA I LA MIDA DE LA POESIA:

EM SEMBLA que gairebé tot el treball experimental vàlid que s’està fent actualment en poesia britànica pot considerar-se “concret”...

LA POESIA CONCRETA, per a mi, és tornar a donar èmfasi a la substància física del llenguatge – el senyal produït per la veu i el símbol d’aquest senyal enregistrat en paper o en qualsevol altre material de forma visible. Leonardo da Vinci va demanar al poeta que li donés alguna cosa que pogués veure i tocar i no solament alguna cosa que pogués sentir. Em sembla que la poesia sonora aconsegueix aquest objectiu.

EN PART recupera una forma més primitiva del llenguatge, abans que la comunicació de sons expressius es fixés en paraules, quan la veu era més rica en vibracions, més present físicament. El magnetòfon, gràcies a la seva capacitat per amplificar, superposar i alentir les vibracions sonores, ens ha permès redescobrir les possibilitats de la veu humana fins al punt que ha esdevingut gairebé visible i palpable. La poesia ha anat més enllà de les paraules, més enllà de les lletres, tant auditivament com visualment. La poesia visual es pot sentir, olorar, té colors, vibracions. La poesia sonora balla, té gust, té forma.

PARAL·LELAMENT a aquest ús total del so, la poesia en imatge amplia la comunicació utilitzant senyals primitius que són també directes, expressius i universals. Aquestes formes de poesia són properes a l’ésser físic, com a mínim un pas més a prop del moviment corporal. La paraula com a paraula ja no existeix, tot i que la paraula encara es pot utilitzar com a so o com a forma. Ara la poesia rau en d’altres elements. 

1972
MÚSICA PER BALLAR:

TANT la poesia visual com la poesia sonora incorporen elements de ritme. Et pots moure internament amb un poema sonor o el pots interpretar exteriorment en forma de moviment o de dansa. Per empatia, pots entrar en els ritmes espacials d’un poema visual o pots donar-hi una resposta muscular completa. Així, tant la poesia visual com la sonora són passos cap a la palestra. La poesia visual és el pla i la poesia sonora és l’impuls: la poesia visual és la partitura i la poesia sonora la música per ballar.

La COMUNICACIÓ és primordialment una activitat muscular. Potencialment és més forta que el nostre discurs diari, més rica que les paraules aparentment monòtones impreses en una pàgina. En el moment en què una O es fa més grossa o una S es mou rítmicament com una serp, el teatre entra en la partitura. Mitjançant una superposició o una distorsió fotogràfica, es pot animar fins i tot un text imprès o escrit a màquina.

DIGUES “soma haoma”. Avorrit. Digues “soma haoma” concentrant-te en la qualitat dels sons. Millor. Deixa que es digui a través teu. Deixa que canti a través teu. Cada vocal té el seu to, cada frase els seus ritmes potencials. Fes-ho amb tot el teu cos, amb el moviment de tots els músculs, amb la veu, amb els pulmons, amb les extremitats... la poesia és una cosa física. El cos s’allibera. Els cossos participen de la cançó i del moviment. El ritual continua...  

Bob Cobbing
Traducció de l’anglès: Roger Garcia Coll

 

^ 

   
     
 

 

 web design: kton y cia