<<< main
<<< proposta 2001

/ PROPOSTA 2000

<<< continguts



 

 

ss


VÍDEOS DE PHILADELPHO MENEZES PROJECTATS

FOCAIS
Es tracta d’un típic videopoema sonor. L’àudio prové d’un poema sonor fruit de la desfiguració de les mateixes vocals, i la imatge reprodueix de manera desenfocada (d’aquí el títol "Focali", fusió de "vocali" i "fuoco") el perfil estilitzat de les vocals. Són vocals reproduïdes de manera visiblement alterada, però sempre capaces de comunicar el seu missatge, així com el sonor, que sigui xiuxiuejat o allargat, manté sempre intacta la seva càrrega fonètica.
Treball exemplar de contrapunt poètic, entre la paraula sonora i la imatge, on els valors fonètic, vocal i oral s’imposen sempre a l’aspecte tele-visiu, en total harmonia amb la teoria de la polipoesia.

Enzo Minarelli

NOMES IMPRÓPRIOS
És un videopoema en què el so és la seqüència recitada de noms llegits al revés, i per tant portats al zero en el seu significat i ridiculitzats -si no banalitzats. Visualment la pràctica de l’anihilament es manifesta amb el moviment de construcció-destrucció del rostre d’algun numen de l’avantguarda, de famoses top-models, de l’esposa, o del mateix autor, utilitzat com a pausa entre un moviment ascendent de composició i un moviment descendent de descomposició. Acaba creant-se un curtcircuit estrany i estrident perquè la veu continua aturada i impertèrrita llegint amb un to monòton els noms propis al revés (que esdevenen així "impropis") mentre veiem un moviment ondulant d’anada i tornada que a la llarga esdevé hipnòtic. I l’equivalència de poesia i hipnosi és decididament estimulant.

Enzo Minarelli

CANTO DOS ADOLESCENTES
L’aparença del vídeo enganya, sobretot la primera vegada que l’espectador el veu. És fàcil confondre la senzillesa (nuesa millor) de la imatge i del tractament del so amb una idea del tot buida. No és així. Darrere d’aquesta aparença humil s’amaga, de fet, la idea que sosté bona part del treball sonor de la poesia i del text en general: la llengua habitual pot esdevenir música i en el llenguatge quotidià hi ha ritme i jocs sonors sense que en siguem del tot conscients. Dues adolescents se situen davant la càmera i comencen a parlar: es tracta d’una simulació d’un diàleg perquè són mínimes les paraules que utilitzen. A partir de seqüències curtes, les dues adolescents basteixen un diàleg amb modulacions, repeticions, talls, alteracions de ritme… És en certa mesura un desplaçament dels fonaments d’un determinat treball sonor en poesia. I per això algun espectador desatent passa pàgina sense fer-hi atenció. Aconsegueix -cosa difícil- fer subtil un treball sonor i videogràfic.

Eduard Escoffet