|
VÍDEOS DE PHILADELPHO MENEZES PROJECTATS
FOCAIS
Es tracta d’un típic videopoema sonor. L’àudio
prové d’un poema sonor fruit de la desfiguració
de les mateixes vocals, i la imatge reprodueix de manera desenfocada
(d’aquí el títol "Focali", fusió
de "vocali" i "fuoco") el perfil estilitzat de
les vocals. Són vocals reproduïdes de manera visiblement
alterada, però sempre capaces de comunicar el seu missatge,
així com el sonor, que sigui xiuxiuejat o allargat, manté
sempre intacta la seva càrrega fonètica.
Treball exemplar de contrapunt poètic, entre la paraula sonora
i la imatge, on els valors fonètic, vocal i oral s’imposen
sempre a l’aspecte tele-visiu, en total harmonia amb la teoria
de la polipoesia.
Enzo Minarelli
NOMES
IMPRÓPRIOS
És un videopoema en què el so és la seqüència
recitada de noms llegits al revés, i per tant portats al zero
en el seu significat i ridiculitzats -si no banalitzats. Visualment
la pràctica de l’anihilament es manifesta amb el moviment
de construcció-destrucció del rostre d’algun numen
de l’avantguarda, de famoses top-models, de l’esposa, o
del mateix autor, utilitzat com a pausa entre un moviment ascendent
de composició i un moviment descendent de descomposició.
Acaba creant-se un curtcircuit estrany i estrident perquè la
veu continua aturada i impertèrrita llegint amb un to monòton
els noms propis al revés (que esdevenen així "impropis")
mentre veiem un moviment ondulant d’anada i tornada que a la
llarga esdevé hipnòtic. I l’equivalència
de poesia i hipnosi és decididament estimulant.
Enzo Minarelli
CANTO
DOS ADOLESCENTES
L’aparença del vídeo enganya, sobretot la primera
vegada que l’espectador el veu. És fàcil confondre
la senzillesa (nuesa millor) de la imatge i del tractament del so
amb una idea del tot buida. No és així. Darrere d’aquesta
aparença humil s’amaga, de fet, la idea que sosté
bona part del treball sonor de la poesia i del text en general: la
llengua habitual pot esdevenir música i en el llenguatge quotidià
hi ha ritme i jocs sonors sense que en siguem del tot conscients.
Dues adolescents se situen davant la càmera i comencen a parlar:
es tracta d’una simulació d’un diàleg perquè
són mínimes les paraules que utilitzen. A partir de
seqüències curtes, les dues adolescents basteixen un diàleg
amb modulacions, repeticions, talls, alteracions de ritme… És
en certa mesura un desplaçament dels fonaments d’un determinat
treball sonor en poesia. I per això algun espectador desatent
passa pàgina sense fer-hi atenció. Aconsegueix -cosa
difícil- fer subtil un treball sonor i videogràfic.
Eduard Escoffet
|