|
IN MEMORIAM Philadelpho Menezes (1960-2000)
Philadelpho
Menezes, tot i la seva joventut, ocupava ja un lloc respectable dins
l’àmbit universitari paulista: era professor de Semiòtica
al Departament de Comunicació de la Universitat Catòlica
Pontifícia i feia dos anys que havia entrat a la São
Marcos University, també a São Paulo.
Va dirigir amb èxit, a l’inici dels anys noranta, l’editorial
del seu departament universitari, l’EDUC. Es deia, recordo, als
passadissos de la universitat, que s’havien editat més
llibres sota la seva direcció que no pas durant tots els anys
anteriors. A més, havia fundat un Arxiu de Poesia Visual i
Sonora força important, que incloïa fins i tot una òptima
secció de Videopoesia amb adquisicions importants i ben seleccionades.
Per no parlar del Laboratori d’Experimentació que comptava
amb tots els mitjans necessaris per dur a terme plenament qualsevol
mena de treball sobre la veu en el seu desenvolupament multimedial.
Semblava que el seu èxit no hagués de tenir límits;
fent broma amb ell jo li deia que aviat l’haurien nomenat rector.
De fet, no tenia rivals capaços de seguir el seu ritme.
Fins i tot havia trobat temps per fundar una editorial pròpia,
Experimento, que comptava, ja en aquell moment, amb llibres de gran
qualitat d’autors com Mario Costa o Lúcia Santaela.
Jo el coneixia des de finals dels vuitanta, quan vam viure, durant
tot un any, a cent metres de distància. Va ser llavors quan
vam esdevenir amics de veritat (germans?), i vam concloure el nostre
ferm pacte d’acció o, millor dit, d’interacció.
De fet, en aquest decenni s’havia creat una sòlida companyonia
feta d’intercanvis concisos entre Bolonya i São Paulo;
una fàbrica d’idees i projectes, l’última
de les quals ha estat la revista Brasilitalia, que es troba a la meva
pàgina web. I no hem d’oblidar els festivals organitzats
per mi al DAMS de Bolonya, que tenien un efecte de ressonància
immediat en les trobades internacionals organitzades per ell en territori
paulista.
Pel que fa a la vessant crítica, va concatenar una sèrie
de textos que havien de produir un impacte segur: "Poética
e Visualidade" (1991), resultat del doctorat que va realitzar
a Itàlia en un període que recordo molt bé perquè,
vivint gairebé en simbiosi, el món que girava al meu
voltant va esdevenir de seguida el seu món. Després,
"A Crise do passado" (1994); fins al més recent publicat
per la prestigiosa Editora Ática "Poesia Concreta e Visual".
Però el text al qual tant ell com jo estàvem més
lligats era "Poesia Sonora", un recull d’assaigs editat
el 1992. Sense cap mena de dubte, es pot entendre aquesta data com
la de l’arribada oficial de la poesia sonora al Brasil. Aquesta
era una idea que jo sempre havia mirat d’incentivar, pel fet
que era aquesta una terra verge en el sentit rigorós de l’experimentació
sonora, ja que pel que fa a aquesta vessant els concretistes havien
deixat el camp lliure. Era certament polèmic, com havia de
ser. És més, vull recordar aquí la que probablement
va ser la seva última batalla.
Hi havia en ell un contrast evident entre allò que veritablement
era i allò que sentia que era, i això es percep fullejant
un intercanvi d’articles amb un pamfletista d’una revista
brasilera: Cult.. Durant l’últim any havia publicat, com
he dit abans, una recerca ben documentada sobre la poesia visual i
concreta a Ática, una coneguda i potent editorial. Aquest fet
representava ja un èxit innegable, i potser per això
la facció que sempre li havia posat traves, el nucli històric
dels concretistes, havia pagat, per dir-ho d’alguna manera, un
escriptor-assassí de mala mort perquè ataqués
l’inexpert, brillant i subtil (tot i la seva joventut) professor
universitari. Ara, rellegint la seva resposta, m’ha sorprès
de seguida la reproducció en color d’un poema visual seu
de 1993 on la imatge, treta de Playboy, presenta una boxadora (pit
nu, guants, mirada agressiva contornejada pel cuir del casc protector)
asseguda al racó del ring, frisant per reprendre el combat,
amb la bafarada on es llegeix "l’art és el lloc on
l’home cerca la pau de l’esperit". Això mateix:
un combatent amb el sentit innat de la lluita, mentre el text, en
comptes de posar en dubte les miserables, dignes de compassió,
vàcues raons de l’atac, purament gratuïtes, descriu
un episodi que li havia succeït poc temps abans. Qui coneix bé
São Paulo sap que als encreuaments dels semàfors és
aconsellable de tenir els vidres apujats per evitar sorpreses desagradables.
Doncs precisament d’això, parla. Ell havia patit un assalt
per part d’un jove lladre mentre s’havia aturat en un semàfor,
però allò que més l’havia torbat era que
el bandit, entre tants cotxes aturats, s’havia dirigit sense
cap mena d’incertesa justament cap al seu, i li havia apuntat
amb el canó d’una pistola demanant-li els diners i el
rellotge. En aquella situació, va quedar sorprès en
comprovar de seguida la total indiferència dels altres automobilistes,
segurs dins els seus cotxes. Els anomena "automobilistes cecs",
després, al constatar que els propis cotxes formaven un mur
protector respecte al lladre, que podia així actuar sense ser
molestat ni culpat. Moralitat de la faula: el jove lladre és
l’articulista assalariat; els automobilistes, els còmplices
protectors-mandants concretistes; ell, la víctima escollida.
Era també un poeta visual excel·lent, recordem almenys
aquell quadre que reprodueix el quadrant d’una calculadora que
en comptes de mostrar números reprodueix la paraula poesia.
Havia ja creat diversos poemes visuals.
Aviat va deixar la pàgina escrita, tot i que com a traductor
resta memorable un treball seu sobre la poesia de Quasímodo,
i sobretot una versió originalíssima de "La carne,
la morte e il diavolo nella letteratura romantica", de Mario
Praz. Immers en el món oral, va produir immediatament un CD
històric per al Brasil: "Poesia Sonora" (1996), seguit
de "Sound Poetry Today" (1998), fins que va passar a la
temàtica hipermèdia amb el CDRom produït amb el
fidel amic Wilton Azevedo "Interpoesia" (2000).
Com a performer (perquè s’ha de dir que havia desenvolupat
també aquest àmbit de recerca) sempre m’ha agradat
aquell número en què llegia textos clàssics de
la literatura mundial ometent per torn una vocal, cosa que provocava
evidents efectes d’hilaritat que anaven augmentant quan es posava
a picar cacauets i mastegava sense deixar de llegir, s’aturava
per xarrupar una llauna de coca-cola i llegia i mastegava paraules,
síl·labes triturades, trossos de fonemes, cercant distorsions
fònico-bucals amb alteracions de sentit. Intel·ligents
esgarrinxades al classicisme literari: símptoma, una altra
vegada, d’experimentació pura i simple.
I, si hi penso, de fet la seva millor performance la vaig veure fer
al festival "Correntes de Ar", a Guarda (al nord de Portugal),
el desembre passat, just abans de les festes nadalenques, pràcticament
l’última vegada que el vaig veure. I doncs aquell vespre,
a l’auditori del Teatre Municipal, va fer un número titulat
"Luz", molt suggestiu perquè en la completa foscor
apuntava el públic amb una petita torxa encesa, un punt de
llum que tampoc no encegava tant, i amb gestos ràpids dibuixava
la paraula "llum" mentre desenvolupava un motiu de sorollisme
fonètic al voltant de la pròpia paraula. Realitzava
allò que jo m’estimo tant, la Polipoesia, on la veu del
poeta sonor sempre líder interacciona amb el cos, és
més, esdevé cos i es fa imatge. Altres vegades s’havia
aconseguit el mateix efecte amb l’ajuda de la imatge del vídeo,
com en aquell número, "Focali", en què el
perfil blanc de les vocals distorsionades òpticament mitjançant
un inusitat ús del foc eren suportades fonèticament
per llargues, lamentoses, obsessives repeticions, correspondència
sonora de coratjoses distorsions vocàliques.
Era un incansable, inesgotable organitzador d’actes; l’últim
l’havia ideat per a l’agost del 2000: el 1r Cicle Internacional
de Poesia Sonora, un tour de performances, conferències, seminaris,
debats, transmissions televisives a través de quatre ciutats
brasileres: São Paulo, Belo Horizonte, Rio de Janeiro i Maceió.
Aquest tour l’he fet amb la mort al cor per commemorar un gran
poeta, un gran estudiós, un amic insubstituïble (germà?),
perquè el somni es va trencar de manera prematura el vespre
del diumenge 23 de juliol quan, conduint el seu cotxe, va xocar contra
un camió prop de Rio.
Només un miracle va fer que la dona i les filles en sortissin
indemnes.
Ara, l’estimat Phila reposa en un característic, un xic
bufó cementiri-jardí, al barri residencial de Morumbí,
molt a prop del camp de futbol homònim on solíem anar
els diumenges que feia bon temps. Es percep que jau allà sota
només perquè enmig del verd general hi ha aquesta clapa
de terra vermellosa. Li he portat, com havíem acordat, una
còpia del meu últim llibre amb la dedicatòria:
"per a mi és com si encara fossis viu; sàpigues
que faci el que faci, vagi on vagi, estaràs sempre amb mi".
ENZO MINARELLI
13 de setembre de 2000
menezes
i minarelli a sao paulo, 1998
|